LA MEUA EXPERIÈNCIA
Em
dic Patricia i ara tinc 20 anys. Encara que actualment no pertanyo a cap
grup escolta, em considero i em consideraré sempre com a tal.
Desgraciadament, el grup escolta al que jo pertanyia s'ha desfet, ja que
havia molt poca gent apuntada. A mi em dóna molta pena que s'hagi hagut
de desfer, perquè ha sigut aquí on he passat tota la meva infància i
tinc molts records, i molt bons, d'aquella època. Per això, he decidit
fer aquesta web, per a contar unes quantes anècdotes de les moltes que
recordo. D'aquesta forma romandran vius aquells anys, no només en el meu
cor, sinó en Internet, per a poder compartir-los amb tota la gent que
decideixi visitar la meva web. També per a posar el meu òbol, perquè
pugueu escoltar una opinió que us anime a conèixer què és això dels
escoltes i així gaudir tant o més del que jo ho he fet.
Des
dels set anys he estat en un grup escolta i els meus scouters m'han ensenyat
a respectar a la naturalesa, a estimar-la, respectar-la i valorar-la. Per
a això, hem fet moltes acampades, sempre en contacte amb la naturalesa. Fèiem
acampades en dates fixes: Nadal, Setmana Santa i estiu. Encara que fèiem
més sortides durant la resta de l'any, les més llargues eren les
d'aquestes dates. A l'estiu sempre anàvem a llocs on havia rius, per a
poder banyar-nos.
Record
que un any vam anar a un lloc sense riu i venia un camió cisterna per a
poder dutxar-nos. Construïm dutxes per a no malgastar tanta aigua, però
de totes maneres, de vegades, els nostres scouters agafaven la mànega i
ens apuntaven amb el doll d'aigua. Era molt divertit!
No
només construïm les dutxes, sinó que havíem de fabricar les
infrastructures necessàries per a viure en el camp: latrines, parcel·les
(que separaven les tendes de les diferents branques: llops, escoltes i
pioners, com si es tractés d'una mini urbanització). El nostre grup no
tenia ni castors ni rutes. Fèiem mobles per a penjar la borsa dels plats
i coberts; sabaters...
Almenys dos dies a la setmana, els scouters ens feien rentar-nos la roba en el riu per a poder anar bé nets. Normalment la rentavem en les hores lliures. Fins i tot aquesta tasca ens resultava divertida!
Quan
estava en el ramat (llops), record que jugàvem. Els nostres scouters es
disfressaven i feien tot el possible perquè ens ho passéssim genial:
jocs ambientats en l'època dels romans, de Astérix i Obélix, en les
olimpíades, de marcians...
Record
que un estiu ens vam anar de campament a Soria i vam fer un campament
volant a la Llacuna Negra. Un campament volant consisteix a sortir del
campament de dos a quatre dies amb la gent de la teva branca i els teus
scouters i dormir a l'aire lliure, veure nous llocs, explorar, caminar...
Com
aquest any érem molt petits no vam dormir a l'aire lliure, sinó en un
refugi que havia al peu de la llacuna. A l'arribar tots ens vam posar molt
contents i ens sorprenem al veure aquell lloc tan preciós. M'acordo que
sopem arròs a la cubana que van portar els meus pares des del campament (ells
van ser com pares de suport, per a ajudar als scouters a cuinar,
comprar...). Ens van contar una història de por, una llegenda de la
llacuna i a l'endemà, quan vam anar a banyar-nos, tot el món tenia por
d'endinsar-se en l'aigua. M'ho vaig passar molt bé!
Els
anys van passar i el que abans era una xiqueta, va anar creixent fins a
convertir-se en una adolescent que devia deixar endarrere a Baloo,
Bagueera, Darsee, Kotick, Germà Llop... i als seus amics més petits que
ella... per a entrar en els escoltes. Allí, més amics li esperaven
ansiosos per gaudir de noves aventures.
En
escoltes, vam fer una aventura d'indis i record que fins i tot construïm
una tenda índia. Semblàvem autèntics indis! Un es cridava Cavallo
Sentado, altre Piel Roja, un altre era l'indi Seattle... Va ser molt
divertit!!!
Un
any ens vam anar de campament d'estiu a Àvila i vam fer un campament
volant. Consisteix a sortir del campament de dos a quatre dies amb els
escortes i dormir a l'aire lliure, veure nous llocs, explorar, caminar...
Nosaltres ens vam proposar anar a les Cinc Llacunes, però per a això devíem
caminar des del lloc on estàvem acampats fins al poble. Vam tardar mig
dia, com quan vam arribar ja era de nit vam dormir allí. Aquesta nit
havia festa en el poble (d'escassos habitants). Era la típica festa on hi
ha una orquestra i canten cançons i la gent balla... Nosaltres anàvem
amb la roba de camp i la resta de la gent molt arreglada, però ens ho
passem en gran. A l'endemà vam agafar les motxilles i vam començar a
pujar la Serra de Gredos, per a arribar al nostre objectiu. Vam caminar
durant tot el dia, fins que va fosquejar i, per això, vam buscar una
plana per a passar la nit. La sorpresa ens la vam dur a l'endemà quan una
vaca s'havia menjat pràcticament tota el nostre menjar, fins i tot els
macarrons amb el plàstic de l'envàs! I això que són herbívores! Al
principi vam creure que ens anàvem a morir de fam, però no va ser així,
com podeu comprovar! Afortunadament la vaca no va acabar amb totes les
existències i vam poder alimentar-nos de puré de patates, Cola-Cao,
salsitxes i poc més... Aconseguim arribar a les Cinc Llacunes. Allò és
preciós! Quan el menjar se'ns va acabar, altres excursionistes que
estaven per aquí ens van oferir menjar. Record que a la nit no vaig parar
de resar perquè ens trobéssim una borsa de menjar, i així va ser. A
l'endemà, quan ens disposàvem a regressar al camping, uns andalusos ens
van oferir barretes energètiques,
que vam compartir amb altre company. No se si van ser les barretes o les
ganes d'arribar al poble, perquè sabíem que allí ens esperava el menjar,
el cas és que vam baixar com bales, tot just vam tardar dues hores! Pel
camí ens duem una alegria quan una de la meva branca es va trobar una
borsa PLENA DE MENJAR!
Record
aquesta anècdota amb molt afecte i em ric molt, perquè, encara que
sembli mentida, va ser el millor campament volant de la meva vida!!!
Però
al regressar, sabíem que anava a ocórrer una cosa que no volíem que
succeís, encara que era inevitable: alguns dels nostres col·legues (els
que tenien un any més que jo) devien progressar en el grup, devien deixar
els escoltes per a entrar en pioners. Això ens donava molta pena, però
sabíem que devia ser així.
Un
any més tard ens va succeir el mateix a unes amigues meves i a mi: va
arribar l'hora de deixar endarrere la tropa (escoltes) i també a la gent
amb la qual havia passat tan bons moments (encara que sempre continuaríem
sent amics). Ara devíem entrar en els pioners, on ens esperaven els
nostres antics col·legues i moltes aventures que passar i gaudir.
A
l'arribar a pioners ja érem tots uns homenets i donetes i ara els jocs no
ens els donaven fets, sinó que érem nosaltres qui devíem preparar-los.
Això estava bé, perquè així triaríem el que volíem fer. Ens vam
proposar fer el camí de Santiago de Compostela, però al final no va ser
possible anar.
De
vegades preparàvem jocs per a la tropa o la rajada i jugàvem amb ells.
Altres vegades fèiem reflexions sobre algun tema: com la violència,
l'amistat... preparàvem l'animació de la vetllada... d'això no us he
parlat! La vetllada se sol fer cada vàries nits en el campament d'estiu i
una nit en el campament de Nadal y de Setmana Santa (per que són menys
dies). Consisteix en reunir-se tot el grup a la nit i cada branca, abans,
ha preparat algun teatre, alguna cançó inventada... amb la qual més
tard delectarà a la resta del grup. Normalment es tria algun tema perquè
les actuacions s'orienten, per exemple, sobre personatges famosos,
dibuixos animats... Hi ha uns encarregats de fer de presentadors i animar
la vetllada. Quan era petita s'encarregaven els scouters, els escoltes o
els pioners, per això, ara érem nosaltres els quals moltes vegades
presentàvem la vetllada (o foc de campament). Aquest esdeveniment sempre
es deu obrir amb una cançó amb coreografia:
Por
las noches cuando la luna
como
plata se eleva
y
la selva ilumina
y
también la pradera
viejo
lobo de la tribu cantará al espíritu,
al
espíritu del fuego:
ani
cuni ua ua ni, gua gua gua nica ua ua ua, ea la uni, mi si ni, ea la uni,
mi si ni.
ANI
CUNI, ANI CUNI, ANI CUNI...
Enmig
de cada actuació es fan danses, balls...
Els
anys van passar i va arribar el moment de passar A Rutes, però el meu
grup no tenia aquesta branca, perquè no havia gent suficient per a
formar-la, així que vam passar a ser scouters “en aprenentatge”. Ara
ens tocava fer riure, gaudir... a aquells nens que també havíem estat
nosaltres. Ara devíem tractar-los amb la mateixa alegria amb la qual ens
havien tractat els nostres scouters quan érem petits.
Jo
m'ho passava molt bé i gaudia veient riure als llops, però va durar molt
poc la meva labor com scouter, doncs cada vegada eren menys els nens que
acudien al grup, i no perquè no tinguéssim ganes de fer-los gaudir, sinó
més aviat per un problema que està sofrint la societat. Des del meu punt
de vista, els nens cada vegada són menys innocents, cada vegada creixen
abans, es fan majors abans i no gaudeixen tant de la infància. Això és
una llàstima realment, perquè jo ho he passat tan bé durant tots els
anys que he estat en el grup, que no els canviaria per no-res i puc
assegurar que mai els oblidaré.
El
que pretenc fer és una crida a tots els nens perquè s'animin i vagin a
un grup scout, que provin, segur que els agrada. Per descomptat a mi sí!
També animo a la gent que vulgui ser scouter (animadora) perquè provi a
veure què és això.
Per
a això, vaig a facilitar algunes pàgines d'interès on podeu
informar-vos millor de tot el que jo us he contat.
Una
salutació.
Bona
caça i llargues llunes.
