|
Font: Llibre de 1r de
Batxillerat
"Traços: Valencià, llengua i
literatura"
d'Isidre Crespo, Antoni Espí i Tomàs Llopis.
Editorial Castellnou
Breu
història de la llengua:
Ramon Llull (1232 - 1316) va fixar les
bases de la prosa catalana.
Va ser el primer escriptor europeu que va redactar obres sobre filosofia i
ciància en una llengua diferent del llatí. El seu estil va servir de
model per als documents del seu temps i per a unificar la llengua
escrita.
Era conscient que l'art d'escriure era una cosa capital, estretament unida
a l'eficàcia que l'autor vol atorgar a l'obra que escriu. Li donava
importància a la relació entre la manera de parlar o escriure i la
situació comunicativa concreta.
Tornar
En els segles XIV i XV, el nou model
de llengua escrita foren els documents redactats en la Cancelleria Reial,
l'organisme administratiu i burocràtic de la corona d'Aragó. El
1264, Jaume I disposà que tota la documentació del Regne de València es
redactàs en Romanç.
Aquest model de llengua, el romenç cancelleresc, constituí una mena d'estàndard,
diferent del llatí. Era la llengua comunca que no coincidia amb cap
varietat dialectal, per en ella totes les persones cultes coincidien a
l'hora d'expressar-se per escrit.
Al llarg del segle XIV, la llengua escrita anà refermant-se en els
àmbits cultes, en la seua emanciapació del llatí, en una literatura de
progressiva extensió social.
Un exemple rellavant de l'ús social eren els sermons: Ús didàctic i
popular de la llengua.
El segle XIV veié també una important florida de traduccions de textos
clàssics.
Tornar
La crisi successòria desencadenada arran de la mort de Martí l'Humà
comportà, pel compromís de Casp al 1412,
l'entronizatció de la dinastia dels Trastàmara. Aixòféu que el
castellà tinguera una presència social progressiva, la qual, per moda i
per imposició d'institucions com la inquisició, provocà vacil.laions en
les normes d'ús lingüístic. També s'accentuà en aquest moment la
interferència (signes d'un codi dins d'un altre)
Amb motiu de la Guerra de Successió a la Corona d'Espanya, que els
països de l'antiga Corona d'Aragó van perdre, el monerca vencedor, Felip
V de borbò, i els seus col.laboradors i succesors van emprendre una
sèrie de mesures per afeblir la consciència cultural i política del
territori. Al 1907 s'implantà el decret de Nova Planta que suprimia les
lleis i costums antigues i prohibia l'ús de la llengua. Començà un
procés de minorització, es a dir, reducció de l'ús d'una
llengua en determinats àmbits per imposició d'una altra.
Tornar
Porcés
de normativització lingüística
"La normativització
d'una llengua suposa la selecció d'una varietat lingüística, a
la qual hom vol ampliar els àmbits d'ús, i la codificació d'aquesta,
és a dir, la seua fixació gràfica, gramatical i lèxica per tal de
garantir una comunicació ràpida, segura i eficaç entre tots els seus
parlants" ANTONI FERRANDO
Al final del segle XVIII, ja s'hi veu una voluntat de recuperació. Al
llarg del segle XIX el castellà penetra en la societat, sobretot a
l'ensenyament i es promulguen diversos decrets reial contraris a l'ús del
català, però també hi havia interés per la llengua, per això les
propostes de recuperació i els estudis lingüístics: gramàtiques i
diccionaris.
Gramàtica
de la llengua mallorquina, J.J. AMENGUAL (1835)
Apuntes
para una gramática valenciana popular, J. NEBOT I PÉREZ (1894)
Contribució
a la gramàtica de la llengua catalana, P. FABRA (1894)
Diccionari
de la llengua catalana ab correspondència castellana i llatina, P.
LABÈRINA (1839)
(Novísimo)
Diccionario general valenciano - castellano, J. MARTÍ GADEA (1891)
Diccionari
mallorquí - castellà, P. A. FIGUERA (1840)
Retrat de P. Fabra per R. Casas
Molts escriptors volien una
recuperació del català. També la prensa, com veïem en aquest article
del periòdic El Mole al 1837
"Serà, pues, mepresa no indigna d'un valencià amant del seu país
que el viu nàixer demostrar en quan paga que la llengua sublime del rei
Don Chaume d'Aragó, la dels trovadors provensals de l'Edat Micha, se
presta en tanta facilitat a les travesures del chiste i agudea, per a les
cuals pareix feta principalment, com la grandiositat d'asunts sagrats,
polítics, literaris i de cuansevol atra espècie que siga (...) Sent el
principal obchecte de El Mole donar a conéixer les bellees del
llemosí, convensuts íntimament de la insuficiència nostra per a dur a
terme l'empresa àrdua que comensem, i coneixement a moltísims
banemèrits paisans nostres que se troben millor que nosatros ene stat de
desempeñar-la; prevenim que s'admitiran comunicats i articles en
valensià i del chenero que siguen."
En la recuperació d'àmbits d'ús és important el paper de la premsa.
Tornar
Entre els preocupats per la projecció social de la llengua hi havia dues
posicions: els partidaris d'una llengua acadèmica - que prenien com a
base la tradició literària- i els partidaris del "català que ara
es parla" o "el valencià que es parla en lo dia" -
convençuts que no claia una llengua literària comuna, ja que estaria
allunyada de la parla del moment-, que acceptaven les interferències
lèxiques i, fins i tot, les normes gràfiques del castellà.
Les dificultats eren clares; anys més tard, però, sorgí un intent de
síntesi, el del grup de L'Avenç; la seua
proposta - concretada per Pompeu Fabra en Ensayo de gramática del
catalán moderno (1891)- era formulada globalment en tres punts:
1.
Necessitat d'elaborar un diccionari normatiu i acabar així amb l'anarquia
ortogràfica.
2.
Unificació dels dos models de llengua, el culte i el vulgar.
3.
Inici d'una depuració gramatical i lèxica.
"El català no solament sofria una marginació més o menys rigorosaa
nivell institucional -administratiu, escolar, eclesiàstic, etc.-, sinó
que també arrossegava una rutina de gairebé tres segles de
merasupervivènciaanèmicaen el terreny de la cultura. Això últimera,
potser, el factor més insidiós. Tot i que no hi servia de gran cosa.
(...) En la pràctica, va ser com començar de nou." JUAN FUSTER
Tornar
Al 1906, per iniciativa d'Antoni M.
Alcover, es celebrà el I Congrés Internacional de la Llengua Catalana.
Fou decisiu en l'estimulació i la configuració d'una nova etapa en
l'estudi científic de la llengua. Assolí, a més, un gran ressò
popular.
Aquest autor, junt amb F. de B. Moll, va crear al Diccionari català -
valencià - balear.
"Aquest diccionari no ha d'esser just de la llengua parlada a
Mallorca y parlada actualment, sino de la llengua qui amb lo nom de
llemosina o catalana es coneguda y famosa dins del mon literari desde'l
segle XII... d'aqueix abre excels (...) qui se va estendre i arrelà per
les regions de Roselló, Cerdanya, Urgell y Barcelona, reynes de Mallorca,
Valencia i Murcia fins a les illes de Cerdenya i Sicilia; (...) d'aquesta
llengua qu'ha resistides les ferestes y redoblades envestides del
centralisme y uniformisme...; y ha triunfat de la absorció que preteníen
demunt ella les anomenades llengues oficials; d'aquesta llengua,
amb totes les seues varietats del Roselló, Catalunya, Balears i Valencia,
amb totes les seues evolucions y creixenses del sigle XI ensá; de la
gran llengua catalana entesa així, ha d'esser el diccionari qu'anam a
comensar" Antoni M.
Alcover
Tornar
L'Institut d'Estudis Catalans (IEC) fou fundat al 1907. La secció
filològica fou fundada al 1911 i es proposà com a primer objectiu posar
fi a l'anarquia ortogràfica. L'artifex de la codificació lingüística
fou Pompeu Fabra (1864 - 1948)
Aquests fragments són d'ell:
L'anarquia i la
unificació ortogràfiques
Durant aquest període, en
absència d'una autoritat reconeguda per tothom, es produeix l'esclat de
l'anarquia ortogràfica que tots havem conegut, on cada escriptor usa la
seva ortografia. (...)
Creat l'Institut d'Estudis Catalans, comprengué l'alta conveniència que
les seves publicacions apareguessin escrites en una ortografia uniforme i
decidí de traçar-se unes normes ortogràfiques, a les quals es
subjectarien els seus membres i col.laboradors. Nomenà llavors una
comissió que, després d'un estudi detingut de les diferents qüestions a
resoldre, proposaria sobre cada una d'elles le solució que reuniria major
nombre d'opinions al seu favor.
L'ortografia medieval
L'institut ha tingut molt en compte les grafies medievals, combatent
d'una manera sistemàtica totes aquelles alteracions i preocupacions
epistemològiques i gramaticals, i sobretoto la imitació del castellà,
hi havien anant introduint. Però sense rebujar aquelles innovacions que
encloïen un perfeccionament incontestable de la nostra ortografia.
Els escriptors i la depuració del llenguatge
Els escriptors actuals, lluny d'acontentar-se dels resultatas
obtinguts per llurs antecessors, s'esforcen a escriure un català cada dia
més pur i perfecte. Descobrir un per un tots els castellanismes que
infesten la nostra llengua, arribar a la coneixença perfecta de la
llengua vivent amb totes les seves varietats dialectals i a la coneixença
perfecta de la llengua antiga, això és una tasca de filòleg; però
després ha de venir el treball d'enriquir la llengua aprofitant els
materials aportats pel filòleg, i això és tasca del literat: un treball
de selecció; car no tots els arcaismes són acceptables, i menys encara
tots els mots i expressions que ens ofereixen els dialectes.
Tornar
Pel que fa al terrotori valencià,
aquest va ser el fet central del procés: Les Normes de Castelló
La Revista Taula de les Lletres Valencianes va escriure al 1930 aquest
article:
Als
escriptors valencians i a les publicacions valencianes
Plenement convençuts dels prejuïns que irroga l'anarquia
ortogràfica, prenim hui la responsabilitat d'una iniciativa encaminada a
l'establiment d'unes normes fixes que deixen fora del gust o del caprici
personal les formes gràfiques del valencià, que faciliten la labor del
literat, que unifiquen totes les aportacions a la nostra literatura i que
donen la sensació de que el valencià és una llengua ordenada, coherent
i apta.
Quan hom guaita en el camp de les lletres valencianes, se n'adona en
primer terme de la il.limitada varietat ortogràfica. Cada escriptor usa
la llengua d'una manera diferent i inclús moltes vegades el mateix
escriptor incorre en enormes contardiccions, segons el destí que dóna al
seu escrit i la necesitat de fer-lo més o menys assequible al públic,
mitjançant "concessions" que consisteixen a evitar les formes
figurades, perquè l'ideal del públic seria que el valencià s'escriguera
igual que es parla, sense les diferències convencionals que hi ha en
altres llengües.
Per a arribar a la unificació ortogràfica no veiem més que un
camí: el de l'acord. El dia que tots els que escriuen valencià amb més
habitud, es posaren d'acord respecte a les normes que calia emprar en tots
els casos, la nostra llengua hauria realitzat un dels guanys més més
positius. Per això creiem que les publicacions valencianes Bulletí de
la Societat Castellonenca, Cultura Valenciana, L'Estel, Acció Valenciana i
Taula, per mitjà d'una representació, podrien redactar les normes
ortogràfiques que haurien d'adoptar aquelles publicacions i tots els
escriptors valencians (...)
"Els fets anaren així:
Per
fi dos anys més tard, al 1932, hom aconsegueix d'arribar a un acord
ortogràfic assumit per la pràctica totalitat d'escriptors i entitats
culturals. La normativa de l'institut d'Estudis Catalans, amb unes molt
lleugeres divergències gràfiques, s'incorporava amb ple consens al País
i, amb la normativa,l'acceptació implícita de la unitat de la llengua..."
Vicent Simbor
Tornar
|
