SHIN CHAN

L'irreverent Shin Chan és un dels darrers exemples més adorats (pels nens i joves) i criticats (pels adults i pares). El seu autèntic nom és Shinosuke Nohara, un nen de cinc anys. Va ser creat en còmic pel dibuixant Yoshito Usui. Originàriament es dirigia al públic adolescent i adult. La seva adaptació als dibuixos animats (menys pujada de to, encara que no ho sembli) ha convertit aquesta sèrie en un gran èxit entre el públic infantil. I, amb ell, la seva conseqüent polèmica.

Shin Chan mostra diverses línies de fascinació. Una és l'escatològica. Al crit de "culet, culet" Schinosuke passa aventures i situacions compromeses, especialment pels adults o els seus pares: la seva mare li pregunta "Per què no et rentes el culet cada dia?". La seva resposta: "És que tinc moltes coses a fer, jo". L'altre gran línia de fascinació és la sexual i fetitxista. Un altre crit de guerra: "mira quina trompa", o"trompa, trompa", que mostra la seva vessant exhibicionista, amb absència de pudor. Amb el sostenidors de la seva mare (la Misae) es fa unes ulleres. O es dedica a fer preguntes incorrectes o indecoroses com "Tens pèls a l'entrecuix, mossa?" (a una desconeguda) o "les calcetes no són les de sempre!" (a la seva mare). Amb la cèlebre "T'agrada el pebrot?" acostuma a iniciar converses amb desconeguts (més aviat desconegudes), que no triguen en passar vergonya i pudor. El sexe directe, des dels ulls d'un nen sense tabús, sembla que deixi de ser innocent i ingenu, i es converteix en indecorós i censurable. I polèmic.
Els còmics publicats en català i castellà per Paneta-DeAgostini adverteixen que el producte està destinat / recomanat per a majors de 13 anys, però els lectors habituals es troben per sota d'aquesta edat.

El Consell de l'Audiovisual de Catalunya (CAC) ha recomanat a la Televisió Autonòmica que revisi l'horari de programació de sèries com aquesta (cosa que s'ha fet, retardant 30 minuts l'emissió de la tarda de Shin Chan). Tot i les crítiques d'alguns pares i educadors (especialment per les "connotacions sexuals explícites" de la sèrie) el CAC matisa que "entén que el seu tractament humorístic i de paròdia pot generar en els infants un efecte de distanciament i atenuació del caràcter eròtic". Altres parlen de criteris d'avaluació dels continguts d'aquesta o d'altres sèries, com "Quedes detingut" (violència), "Utena" (sexe), "Detectiu Conan" (violència), "Cinturó negre" (violència) i "Fushigi Yugi" (sexe). O de "factors externs", "clima social", "tolerància excessiva", "imitació de continguts inadequada"... Però el cert és que Shin Chan es publica en còmic (amb una nova reedició), té dos passis diaris com a sèrie de dibuixos animats (al K-33) i genera un gran nombre de merchandaissin, com cromos, stacks (imants de col·lecció), xiclets, figuretes, ninots i tota mena d'objectes. És una de les clares referències de les Mones de Pasqua dels darrers anys i, fins i tot, els forners d'Igualada han creat el "Paculet", un pa que té forma del cul d'en Shin Chan. Amb aquests "arguments comercials" és difícil que la censura arribi més lluny.

Per augmentar la popularitat d'aquest personatge fa poc va arribar la pel·lícula d'animació "Shin Chan, a la recerca de les boles perdudes", dirigida per Keiichi Hara (seguint el paradigma del creador original, Yoshito Usui). Es tracta del primer d'11 llargmetratges. K. Hara ja ha realitzat els sis inicials. Cal dir que aquesta primera pel·lícula data del 1997 i no del 2003, any de la seva estrena aquí. La seva difusió estatal (autonòmiques) ha garantit la seva distribució (en català i castellà). Per cert, a Catalunya es va estrenat en 68 sales comercials (14 a Barcelona) i es projecta únicament doblada al català, motiu que ha provocat l'eufòria de Francesc Gratacós, director de la distribuïdora Luk Internacional, que ha exclamat "Gràcies a Shin Chan la nostra llengua és present a les sales". Un nou rècord per al cine en llengua catalana, un altre motiu de compensació mediàtica. El mateix podríem dir d'una altra sèrie d'èxit, Doraemon, que també ha passat per aquesta transformació: el dibuixant de còmic japonès Fujiko F. Fujio va crear l'any 1970 aquest gat blau còsmic del segle XXII que arriba al nostre temps per viure un munt d'aventures amb en Nobita i la seva colla. Posteriorment va passar a la televisió i al cinema, de la ma de Tsutomu Shibayama.

Shin Chan va començar a publicar-se l'any 1992 (a Japó). S'han editat 35 manga (amb multitud de volums recopilatoris) i s'han produït una sèrie d'animació de 364 capítols i 11 llargmetratges. Al Japó també va originar polèmica: el diari "Japan Times" afirmava que "En una nació on la vergonya és un mal social, Shin Chan és un virus". Potser caldria afegir que en un país (qualsevol) on la vergonya nacional és un virus, sèries irreverents, mordaces i sense complexes com Shin Chan o els Simpson no només arriben a ser populars sinó fins i tot necessàries. Salut!