Repertori
La
tradició musical de la Comunitat Valenciana en general i de la
província d’Alacant en particular presenta una gran varietat de
balls i melodies.
El
Grup de Danses Cresol ha intentat incorporar en el seu
repertori una mostra representativa d’ells, fruit de
recopilacions i de la seua tasca investigadora.
El
repertori actual recull músiques, balls i danses populars
principalment de les comarques alacantines de l’Alcoià, Marina
Baixa, l’Alacantí, Baix Vinalopó... així com de comarques
castellonenques i valencianes.
La
majoria d’aquestes mostres del nostre folklore musical són
datades als segles XVII, XVIII i XIX, encara que trobem algunes
que s’estima que són més antigues. Totes elles són interpretades
utilitzant els instruments característics de l’època com la
rondalla o la dolçaina i el tabalet.
·
Entre les melodies populars cantades, el Grup de Danses
Cresol ha interpretat en algunes ocasions en els seus
muntatges escènics Nadales, “Albaes”, Cants de Bressol, de
feines agrícoles, rondes de “quintos”, etc.
·
Les
melodies populars dansades que el Grup de Danses Cresol
interpreta podem classificar‑les de la següent manera:
Seguidilles:
Es tracta
d’un dels ritmes de caràcter popular més antics i que entronca,
segons sembla, amb la tradició musical del sud espanyol.
D’aquesta
forma musical s’han trobat menys exemples però probablement va
existir arreu de tota la província.
Com a
mostres d’aquest tipus de balls podem citar les Seguidilles de
la Foia i les Seguidilles de Benimantell.
L’U o
Fandango i Malaguenyes (els aires del sud):
El
Fandango és un cant i un ball d’origen incert i era conegut a
finals del segle XVII i principis del XVIII.
A la
província d’Alacant L’U o Fandango modifica la seua
estructura original i es transforma en un tipus de fandango
anomenat “alacantí” o de cobla partida. En ell, la cobla es
divideix en dues meitats separades por una breu melodia que
l’home aprofita per a rondar a la seua parella.
Són
exemples d’aquest tipus de ball: la Pedreguera de Benissa, el
Fandango de Banyeres, el Fandango de Castalla, el Fandanguet
d’Ibi, l’U de Xixona, la Malaguenya d’Onil, el Ball Xafat de
Crevillent, el Vetlatori...
En
ocasiones hem trobat fandangos difícils de classificar. Pensem
que podrien ser d’escola, com el Fandango d’Onil o el Fandango
Rodat.
Jotes:
La jota es
un cant quasi sempre ballable, que apareix a finals del segle
XVIII i es prolonga al llarg del XIX per totes les comarques
espanyoles, arraconant a altres balls més antics.
Alguns
moviments bàsics d’aquest ball són les passades, el valseig
(amb la parella solta o agarrada) i les rondes.
Hi ha
diferents formes d’aparellament de balladores i balladors:
quadres, parelles soltes i ball de tres.
La dona és
la protagonista del ball i per iniciativa seua canvien el pas
lliurement.
L’home ha
d’estar molt atent per a executar degudament els canvis que la
dona li marca i farà el ridícul si no és capaç de seguir‑la o si
és enganyat per la seua companya amb voltes, un canvi de
passada... fins i tot és possible que algú li lleve la parella.
Com
exemples de jotes populars podem citar la Jota de Banyeres, Jota
de Xixona, Jota Coliveria, Jota “Maja”, Jota del Castellut, Jota
de Sella, Jota de Benimantell...
Balls
de saló o escola:
A les
comarques de València s’imposa en el segle XIX entre les gents
més acomodades la moda dels “mestres d’escola” que creen els
seus balls mesclant elements populars (jotes, fandangos, etc.)
amb altres de la seua pròpia creació.
És així
com sorgeixen els boleros valencians i altres balls que prenen
molta importància mentre els balls més populars (de gents més
senzilles) tendeixen a desaparèixer.
A Alacant,
en canvi, no pareix haver tradició d’escola, d’acadèmia (o s’ha
perdut) i per això el folklore d’Alacant resulta més fresc,
menys elaborat que el de València.
Com
exemples de balls d’escola tenim el Bolero Vell, Bolero de
Castelló, Bolero de Carlet, Bolero Creuat...
La
Dansà o Les Danses:
“La
Dansà” o “Les Danses”,
com s’anomenen a Alacant són un dels balls més representatius de
les comarques valencianes.
En la seua
part musical, són interpretades per la dolçaina i el tabalet. La
coreografia del ball s’adapta a la naturalesa del lloc on es
balla: a les places es balla fent un cercle al voltant d’una
font o altre element central; als carrers es balla formant dues
filles, una d’homes front a altra de dones...
Quan el
tabalet comença, “els caps de dansa” (la parella més
hàbil, més artísticament vestida o més veterana) inicien el ball
al que van afegint‑se la resta de balladors/es, marcant el
pas pla o pas de passeig. Amb la melodia de la dolçaina
s’interpreten les diferents passades que componen el ball,
acabant amb un fandango de ritme cada vegada més ràpid anomenat
“taninero” a les nostres comarques.
Els
balladors i balladores van retirant-se del ball a mesura que no
poden suportar la seua rapidesa, i únicament acaba qui mostra
major potencia física i destresa.
Amb
relació al calendari, la “Dansà” s’associa a la majoria
d’esdeveniments festius de les poblacions de parla valenciana.
També sol
associar-se al temps de collita i les seues celebracions.
